[[-MaRiEtTa-]]^^ -->CoMO tArArEaR uNa KaNcIoN k NuNkA aS eScUchAdO<--
Description:
Puedo estar borracha pero no me he perdido,
lo que pasa es que me gusta pasear
pasito a pasito, buscando el equilibrio
y dejándome llevar...
ARA PENSO SOVINT
Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres volíem
potser tindríem fúcsies novelles
en un pati molt clar, i un blau profund
de mar obert al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d'hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge
i en balancins de boga que fan lentes
les hores, i en un arbre ran dels vidres.
Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem ja prefigurat detura
la caiguda del temps i fins conserva,
com una àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcils a estones les paraules
que se'ns desfan als dits i el vent escampa
d'ací d'allà les màgiques engrunes.
Ara penso sovint i em dol l'absència
d'aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, e els llibres, i el silenci
.
Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres volíem
potser tindríem fúcsies novelles
en un pati molt clar, i un blau profund
de mar obert al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d'hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge
i en balancins de boga que fan lentes
les hores, i en un arbre ran dels vidres.
Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem ja prefigurat detura
la caiguda del temps i fins conserva,
com una àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcils a estones les paraules
que se'ns desfan als dits i el vent escampa
d'ací d'allà les màgiques engrunes.
Ara penso sovint i em dol l'absència
d'aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, e els llibres, i el silenci
Miquel Martí i Pol
.
Ara que estic ben sol i és nit a fora
t'escric nomès per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix el curs de cada dia.
T'escric del ploble estant i em creixen els líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm!
Tot el temps em transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu m'allunya.
Ara tot es solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries que hem nascut altra volta
......
Ara t'escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no es muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que compartim, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.
t'escric nomès per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix el curs de cada dia.
T'escric del ploble estant i em creixen els líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm!
Tot el temps em transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu m'allunya.
Ara tot es solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries que hem nascut altra volta
......
Ara t'escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no es muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que compartim, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.
.
Ella està sola, davant l'ordinador escrivint, desitjant crear quelcom bonic. No pot, es pregunta el perquè. Perquè no troba les paraules?, perquè no és capaç de transmetre si més no, alguna sensació perceptible a qui la llegeixi, a qui, d'alguna manera es comuniqui amb ella. No entén el que passa, no sap el que desitja, tot i que, molts cops sentir ja es torna esgotador. Potser sí, potser és això, ...
.
Ella està sola, davant l'ordinador escrivint, desitjant crear quelcom bonic. No pot, es pregunta el perquè. Perquè no troba les paraules?, perquè no és capaç de transmetre si més no, alguna sensació perceptible a qui la llegeixi, a qui, d'alguna manera es comuniqui amb ella. No entén el que passa, no sap el que desitja, tot i que, molts cops sentir ja es torna esgotador. Potser sí, potser és això, ...
.
Share